In Extremo

El dia es va despertar fosc i plujós com si d'una premonició es tractes. Dia de melanconia i obscuritat. La pluja intermitent a instants es sublevaba i queia amb tota la seva ràbia i a instans perdia tota la seva força transformant-s'he en un dèbil goteig d'aquells que et fa pesigolles a la pell. L'olor a fusta podrida per la humitat, la grisor del cel ennuvolat, l'aire gèlid que et fa posar la pell de gallina....Una escència que perdura en el temps. Les gaites que sonen de fons, la quietud d'un dia fosc. La tristesa que ho taca tot. És una obscuritat com la d'aquells temps tan llunyans de caballers i donzelles. Un temps que els historiadors anomenen "epoca obscura". M'agrada l'obscuritat, el so melancolic dels instruments de corda medievals, la força de la naturaleza, el misticisme...I si ho barreges amb una mica de metall pot sortir quelcom tan especial com In Extremo.El primer cop que els vaig sentir em va sobtar el contrast del so festiu de les gaites i la contundencia del metall germànic. Però com més els escoltava més m'hipnotitzaben. Ahir els vaig poder veure en directe per primer cop i no em van decepcionar gens. Tenen molta més força en directe. En definitiva un concert innolvidable. Una espurna de llum enmig de la meva foscor.

Records

Últimament tot em recorda a tu. Serà aquest maleït barri, tan ple d’esperança i de nostalgia a la vegada. Passejo pels seus carrers amb un mig somriure trist. Inspiro profund i sento la vida que entra als meus pulmons. Expiro pausat i sento els records que volen fugir del meu interior. Amb la mirada mig trista mig contenta enfilo el camí cap L’illa Diagonal en busca d’un parell de pel.lícules que ajudin a calmar la sensació de soletat. Carrer de Sants, Carrer de Roger, Avinguda Madrid…I a la cantonada, ben ufanos El Colonial. Em fixo en el teu edifici. Al balcó més alt veig una silueta. És fosc i esta massa lluny per la meva vista. Tampoc estic segura que sigui aquell el teu pis. La memoria ho esborra gairebè tot amb el temps. Podries ser tu o podria ser producte de la meva imaginació. Amb prou feines distingeixo una silueta masculina d’estatura mitjana y cabellera rossa. Podries ser tu o tan sols un vell fantasma. Aparto la vista del balcó i torno a mirar el lletrero de EL Colonial. De sobte la nit es torna dia, amb el sol resplandent d’un diumenge al matí. Desde l’altra cantonada ens obserbo a tu y a mi. Com aquell qui mira una pel.lícula miró l’escena d’aquell últim café. El paquet de Camel sobre la taula, el xinés que ens va dur el café, els cabells despentinats i el ritme pausat d’uns cossos cansats desprès d’una nit de poc dormir. Una velada inolvidable que acabava amb el sabor amarg d’un café de màquina mal dosificat.Una amargor que baixava per la meva gola aquell matí. La nit anterior havia estat tant mágica…Soparet bohemi al Teatreneu, unes birres entre sofas de ras vermell al Les Gens que J’aime i com no podía acabar d’una altre manera,nit de passió. Em sentia com la protagonista d’un dels libres d’Angela Carter. Passió, desig, mágia, obscuritat….Els teus ulls eren tan clars i brillants aquell matí, la pèll del teu rostre tan fina…que tot plegat espantava. Era tant perfecte que rossava el grotesc.

B.S.O. del blog d'avui:

http://www.youtube.com/watch?v=v4BbL6OYPys