Euforia entre llibres

Dinvendres 21 de setembre, 16:30h de la tarda. Per primer cop en molt temps sento la necessitat imperiosa d'escriure. I , com sempre, m'engantxa en el pitjor dels moments, a poques  hores de plegar de la feina. Però aquest cop no estic darrera el mostrador d'una joieria, mig amagant la llibreta sobre les cames. Ara sòc darrera un ordinador fent veure que responc e-mails.El soroll de fons només fa que alterar-m'he més.Mentres uns xarren amb to despreocupat i euforic, mig embriagat (serà el vinet del dinar?) altres estan desembolicant el cartell enorme que acaba d'arribar (per portar a la Fira de Frankfurt imagino)

 De meu!! (anava a dir, per satanàs!! pero hagues sigut molt forçat) que ràpid passa el temps quan escrius!Serà l'alegria pq encara que el meu món ara mateix sigui un caos, avui sóc feliç (no paro de repetir-m'ho interiorment, soc feliç!). No se si serà la cafeïna d'aquest cafe tant concentrat que tenen aqui o la magia de deixar-se emportar per el moment pero em sento exultant. Semblo la iaia col.locada d'extasís del llibre del Berges. El vaig començar amb molt escepticisme però em te vent engantxada. M'agradaria tenir la seva capacitat per explicar miseries entre riures.

Segur que també contribueixen a l'alegria els  6 llibres que m'enduc a casa. siii...deuen tenir molta culpa. Treballar envoltada de llibres és orgasmatic (ho volia dir d'una manera més suau però no trobo la paraula). Comparable a la sensació de sentir (i dic sentir no escoltar) un bon riff de guitarra electrica.(haure de retocar aquest text mil cops, ja ho veig) Llibres d'Almudena Grandes, Mankel, Markaris i , Ginés Sanchez, un novell que ha  despertat la meva curiositat. La trama de la seva novela és curiosa, per no dir extraña..(com segueixi arrugant el front i posant cara de concentrada descobrirant que estic escribint algo més interessant que respostes a e-mails). La seva personalitat també em resulta curiosa. No és el tipic estuudiant de lletres amb aspiracions d'escriptor. Era advocat. Potser tinc masses perjudicis però no m'imagino un payo entrajat fent  literatura.

Poc a poc la meva set d'escriptura es va calmant i em vaig relaxant. Queda mitja horeta per plegar, el moment de decaure. El cansanci es comença a fer palés. Despres de 9 hores i mitja a la Mansió Tusquets el cap comença a emboirar-se i els músculs de l'esquena a endurir-s'he. El silenci s'apodera de la casa. Imagino als demés contant els segons que falten per plegar. Jo, en canvi, no vull que passi mai aquest instant tant meravellós (o  millor dit, idealitzat). Envoltada de natura,  de llibres, de gent maca i acompañada de l'entranyable  Gunter. Quan tot acabi ho trobaré molt a faltar. Només estic de pas pero ja s'han guanyat un racò en els meus records.

COBARDES

12 de marzo de 2013. Época convulsa. Crisis económica que nos ahoga, políticos corruptos, futuro incierto, jaque mate a la cultura y a todos aquellos valores y esperanzas que nacieron en mi tras años debatiendo sobre el mundo en la facultad. Al borde del abismo, sin entender como el ser humano una vez más “la ha jodido bien jodida” 

Días negros para las víctimas de un sistema putrefacto que nunca elegimos. Esclavos de una realidad que nos robaron. Nos quieren quitar la voz, nos quieren idiotizar, convertir en ganado, borrar nuestra identidad y nuestra capacidad crítica. Pero no podrán. No podrán con la pasión que corre por nuestras venas ni con nuestro valor. Podrán azotarnos con sus mentidas y sus leyes de cuestionable legitimidad. Podrán robarnos el trabajo, la casa, el pan...Pero no podrán borrar el hastío del pueblo.

Sí, el capitalismo nos ha vuelto individualistas y miedosos. De golpe nos damos cuenta que no existe nada seguro. Todo es volátil y la prosperidad económica tiene fecha de caducidad. Somos incapaces de llegar a la revolución. Nuestros abuelos lucharon y se la jugaron por conseguir derechos que hemos creído intocables pero que ahora se nos están arrebatando a golpe de tijeretazo. Pero nosotros no somos tan fuertes ni estamos tan unidos como ellos. Nos manifestamos pacíficamente una vez por semana y luego seguimos con nuestras obligaciones de buen ciudadano. Vamos a conseguir algo de este modo? Desde cuando una revolución es pacífica y siguiendo las normas del sistema del que renegamos? Hemos vivido demasiado bien. Nos aterra sufrir.

Despreciamos a intelectuales e idealistas, vistos como locos utópicos en nuestros días.. Influenciados por conservadores derechistas que intentan convencer a los demás que todo mejorará si mantenemos la calma y nos apretamos el cinturón (en realidad solo temen perder sus privilegios si nos revolucionamos). Poco habrán leído sobre Historia. Han sido los idealistas los que han traído el cambio. Gente que tenía una idea y lucho por ella. Cobarde es el que no hace nada y se esconde hasta que pasa la tormenta. El que no se abre a posibles alternativas y sigue creyendo en un sistema moribundo. Acusando de inconscientes a los que piden la revolución por miedo a que ésta haga temblar la falsa estabilidad de su entorno.

Thoughts

It's a cloudy night. No stars brighting in the sky. Just the shy light of the full moon. The cold is penetrating my skin. My extremities begin to stiff and my face becames pale. The blood in my veins loses its flluidity and turns into a dense liquid. I feel the weight of a corpse which resigned to live, tired of wandering trough an agonizing world.

(no recuerdo cuando lo escribí, lo acabo de encontrar por el PC)

Like an automaton

Sometimes things are too ephemeral. They erase before you could feel them deeply. 

Today I saw the joy in their faces.They where so near but so far away. Smiling faces,tender embraces.The serenity of someone who had found the path. I felt so lost,so stupid for thinking I could be one of them.

I was an spectator sitting in the unconfortable chair of an old cinema watching a film scene. An invisible barrier separated us.They where the fortunate  ones. I was the fallen one.Lost hope again.

The child was looking at me.He tried to hide himself. I felt so cold. Mi nerves paralized. I  was unable to articulate any sweet word  for the little child.Just like an automaton.

Tard

És tard. Molt tard. I demà m'espera un dia llarg. Hauria de dormir per recuperar forces però no puc. L'esgotament fisic no aconsegueix dominar la ment que es nega a desconectar. Insomni. Alegria trista. Sabor agre dolç. Contradicció. Les coses comencen a rutllar. Tinc estones d'intensitat. Estones de felicitat. Estic millor que fa uns anys. Però....sempre hi ha un però. En la quietud de les nits afloren els dubtes i les tristeses....

21thc Alice (1st draft)

Alice loves the quietness of her fragile microcosm, lost somewhere in the entrails of the huge capitalist city. The door of the courtyard is closed. The fuss from the outside cannot penetrate. No mechanical sound is disrupting the calm. No horn resonating in her head. Only the discontinuous trembling of the floor reminds her of the civilization.

The courtyard is divided in two parts by a narrow corridor. Each side is filled by two small and austere dwellings. Wooden curtains hang out from windows and main doors. They keep its inhabitants save from neighbor's inquisitive glances.

The far wailing of a baby makes Alice aware of the presence of other humanoids. She leaves her refuge and starts climbing the step that communicates the courtyard with the terrace. She suddenly stops and turns off his head to glance the place.The cold façades made of cheap plaster become luminous, the corridor spacious and the pollution of the air disappears. Alice closes her eyes and breathes deeply. The soft smell of flowers penetrates her nostrils while the suffocating sun caresses her skin...(to be continued?)

Vull perdre'm en paissatjes de postal per oblidar que existeixes. Que m'encegui la llum del sol, que m'hipnotitzi  el repicar de l'aigua de la font. Que la música no em deixi pensar. Que les llàgrimes brollin per dintre, que el mig somriure les oculti. I deixar de maleir-m`he per no ser capaç de trencar el silenci i confessar que em tens cautiva i que vull saber més de tu....