Euforia entre llibres

Dinvendres 21 de setembre, 16:30h de la tarda. Per primer cop en molt temps sento la necessitat imperiosa d'escriure. I , com sempre, m'engantxa en el pitjor dels moments, a poques  hores de plegar de la feina. Però aquest cop no estic darrera el mostrador d'una joieria, mig amagant la llibreta sobre les cames. Ara sòc darrera un ordinador fent veure que responc e-mails.El soroll de fons només fa que alterar-m'he més.Mentres uns xarren amb to despreocupat i euforic, mig embriagat (serà el vinet del dinar?) altres estan desembolicant el cartell enorme que acaba d'arribar (per portar a la Fira de Frankfurt imagino)

 De meu!! (anava a dir, per satanàs!! pero hagues sigut molt forçat) que ràpid passa el temps quan escrius!Serà l'alegria pq encara que el meu món ara mateix sigui un caos, avui sóc feliç (no paro de repetir-m'ho interiorment, soc feliç!). No se si serà la cafeïna d'aquest cafe tant concentrat que tenen aqui o la magia de deixar-se emportar per el moment pero em sento exultant. Semblo la iaia col.locada d'extasís del llibre del Berges. El vaig començar amb molt escepticisme però em te vent engantxada. M'agradaria tenir la seva capacitat per explicar miseries entre riures.

Segur que també contribueixen a l'alegria els  6 llibres que m'enduc a casa. siii...deuen tenir molta culpa. Treballar envoltada de llibres és orgasmatic (ho volia dir d'una manera més suau però no trobo la paraula). Comparable a la sensació de sentir (i dic sentir no escoltar) un bon riff de guitarra electrica.(haure de retocar aquest text mil cops, ja ho veig) Llibres d'Almudena Grandes, Mankel, Markaris i , Ginés Sanchez, un novell que ha  despertat la meva curiositat. La trama de la seva novela és curiosa, per no dir extraña..(com segueixi arrugant el front i posant cara de concentrada descobrirant que estic escribint algo més interessant que respostes a e-mails). La seva personalitat també em resulta curiosa. No és el tipic estuudiant de lletres amb aspiracions d'escriptor. Era advocat. Potser tinc masses perjudicis però no m'imagino un payo entrajat fent  literatura.

Poc a poc la meva set d'escriptura es va calmant i em vaig relaxant. Queda mitja horeta per plegar, el moment de decaure. El cansanci es comença a fer palés. Despres de 9 hores i mitja a la Mansió Tusquets el cap comença a emboirar-se i els músculs de l'esquena a endurir-s'he. El silenci s'apodera de la casa. Imagino als demés contant els segons que falten per plegar. Jo, en canvi, no vull que passi mai aquest instant tant meravellós (o  millor dit, idealitzat). Envoltada de natura,  de llibres, de gent maca i acompañada de l'entranyable  Gunter. Quan tot acabi ho trobaré molt a faltar. Només estic de pas pero ja s'han guanyat un racò en els meus records.

COBARDES

12 de marzo de 2013. Época convulsa. Crisis económica que nos ahoga, políticos corruptos, futuro incierto, jaque mate a la cultura y a todos aquellos valores y esperanzas que nacieron en mi tras años debatiendo sobre el mundo en la facultad. Al borde del abismo, sin entender como el ser humano una vez más “la ha jodido bien jodida” 

Días negros para las víctimas de un sistema putrefacto que nunca elegimos. Esclavos de una realidad que nos robaron. Nos quieren quitar la voz, nos quieren idiotizar, convertir en ganado, borrar nuestra identidad y nuestra capacidad crítica. Pero no podrán. No podrán con la pasión que corre por nuestras venas ni con nuestro valor. Podrán azotarnos con sus mentidas y sus leyes de cuestionable legitimidad. Podrán robarnos el trabajo, la casa, el pan...Pero no podrán borrar el hastío del pueblo.

Sí, el capitalismo nos ha vuelto individualistas y miedosos. De golpe nos damos cuenta que no existe nada seguro. Todo es volátil y la prosperidad económica tiene fecha de caducidad. Somos incapaces de llegar a la revolución. Nuestros abuelos lucharon y se la jugaron por conseguir derechos que hemos creído intocables pero que ahora se nos están arrebatando a golpe de tijeretazo. Pero nosotros no somos tan fuertes ni estamos tan unidos como ellos. Nos manifestamos pacíficamente una vez por semana y luego seguimos con nuestras obligaciones de buen ciudadano. Vamos a conseguir algo de este modo? Desde cuando una revolución es pacífica y siguiendo las normas del sistema del que renegamos? Hemos vivido demasiado bien. Nos aterra sufrir.

Despreciamos a intelectuales e idealistas, vistos como locos utópicos en nuestros días.. Influenciados por conservadores derechistas que intentan convencer a los demás que todo mejorará si mantenemos la calma y nos apretamos el cinturón (en realidad solo temen perder sus privilegios si nos revolucionamos). Poco habrán leído sobre Historia. Han sido los idealistas los que han traído el cambio. Gente que tenía una idea y lucho por ella. Cobarde es el que no hace nada y se esconde hasta que pasa la tormenta. El que no se abre a posibles alternativas y sigue creyendo en un sistema moribundo. Acusando de inconscientes a los que piden la revolución por miedo a que ésta haga temblar la falsa estabilidad de su entorno.

Thoughts

It's a cloudy night. No stars brighting in the sky. Just the shy light of the full moon. The cold is penetrating my skin. My extremities begin to stiff and my face becames pale. The blood in my veins loses its flluidity and turns into a dense liquid. I feel the weight of a corpse which resigned to live, tired of wandering trough an agonizing world.

(no recuerdo cuando lo escribí, lo acabo de encontrar por el PC)

Like an automaton

Sometimes things are too ephemeral. They erase before you could feel them deeply. 

Today I saw the joy in their faces.They where so near but so far away. Smiling faces,tender embraces.The serenity of someone who had found the path. I felt so lost,so stupid for thinking I could be one of them.

I was an spectator sitting in the unconfortable chair of an old cinema watching a film scene. An invisible barrier separated us.They where the fortunate  ones. I was the fallen one.Lost hope again.

The child was looking at me.He tried to hide himself. I felt so cold. Mi nerves paralized. I  was unable to articulate any sweet word  for the little child.Just like an automaton.

Tard

És tard. Molt tard. I demà m'espera un dia llarg. Hauria de dormir per recuperar forces però no puc. L'esgotament fisic no aconsegueix dominar la ment que es nega a desconectar. Insomni. Alegria trista. Sabor agre dolç. Contradicció. Les coses comencen a rutllar. Tinc estones d'intensitat. Estones de felicitat. Estic millor que fa uns anys. Però....sempre hi ha un però. En la quietud de les nits afloren els dubtes i les tristeses....

21thc Alice (1st draft)

Alice loves the quietness of her fragile microcosm, lost somewhere in the entrails of the huge capitalist city. The door of the courtyard is closed. The fuss from the outside cannot penetrate. No mechanical sound is disrupting the calm. No horn resonating in her head. Only the discontinuous trembling of the floor reminds her of the civilization.

The courtyard is divided in two parts by a narrow corridor. Each side is filled by two small and austere dwellings. Wooden curtains hang out from windows and main doors. They keep its inhabitants save from neighbor's inquisitive glances.

The far wailing of a baby makes Alice aware of the presence of other humanoids. She leaves her refuge and starts climbing the step that communicates the courtyard with the terrace. She suddenly stops and turns off his head to glance the place.The cold façades made of cheap plaster become luminous, the corridor spacious and the pollution of the air disappears. Alice closes her eyes and breathes deeply. The soft smell of flowers penetrates her nostrils while the suffocating sun caresses her skin...(to be continued?)

Vull perdre'm en paissatjes de postal per oblidar que existeixes. Que m'encegui la llum del sol, que m'hipnotitzi  el repicar de l'aigua de la font. Que la música no em deixi pensar. Que les llàgrimes brollin per dintre, que el mig somriure les oculti. I deixar de maleir-m`he per no ser capaç de trencar el silenci i confessar que em tens cautiva i que vull saber més de tu....

Carta oberta

Per què ets tan guapo i tan artista? Amb el que costa trobar nois que valguin la pena...
Ho escric perquè no tinc ous de dirt-ho a la cara. Aquell dissabte, quan et vaig veure entrar a classe, tard, com sempre!!, em vas cridar l'atenció. Cabellera vigorosa, somriure angelical i ulls desperts...Et volia dir alguna cosa però la timidesa em podia. Per sort vas ser tu qui es va acostar. Em vaig endur una sorpresa quan, sentada al metro, vaig alçar la mirada i et vaig veure assegut al meu davant. Vaig fer com si busques alguna cosa a la bossa per dissimular (no volia posar-me vermella o que s'em traves la llengua dels nervis). “Quina enveja em fas” vas dir...i jo que no entenia a que et referies. Ja em semblava prou increible que et dirigisis a mi. I tot per la samarreta d'aquell festival. S'em va fer curta la mitja hora de metro tant parlar de festivals. “Fins dissabte!!.. i jo vaig somriure com una tonta.

Em va agradar coneixe't, almenys lo poc que vaig poder.(que malament escric avui, deu ser la dopamenta d'ibuprofenos). Recordo quan ens trovabem pel metro perquè els 2 arrivabem igual de tard (i com de malament ens van acabar mirant els de classe). I la decepció que vaig sentir al saber que tenies novia. Vaig voler oblidar-t'he, però no vaig tenir nassos. Qui podria esquivar una mirada així? Amb tanta dolçor i tanta força a la vegada. Segura i sincera. Senzilla i plena.Com la que em vas fer l'últim dia de classe. Amb un somriure d'orella a orella com sempre. I jo que cuasi caic de morros, maleït cable del projector!! o eren els nervis? Aquell dia no ens vam dir adeu ni vam tornar junts amb el metro. Va ser un “fins un altre” sense paraules.

Petite morte

Hoy es un día de esos raros en que siento el jet lag de haber bajado bruscamente del tren de la rutina. Con el cuerpo entorpecido y la mente nublada de tanto dormir. Por un día el mundo se para. Siento las ganas de escribir para purgar pero soy incapaz de escribir nada bueno. Hoy no me siento fuerte. Hoy me cuestiono mis principios. Intensidad?...quizás sea un defecto. Amor?...quizás sea solo literatura. Esperanza?...quizás sea cosa de locos. A veces me puede la ingenuidad aunque cada vez tenga menos. Refugiada en la que fue mi casa durante 24 años. Recordando un pasado que con la distancia se vuelve idílico. Hoy no tengo ganas de seguir luchando. Hoy quiero frenar. La culpa me invade. O sera la ingenuidad? que me hace creer que no he sido justa. No lo sé. Tal vez sólo me defendía porque estaban rompiendo mi coraza. Da igual. Lo hecho hecho está. No se puede volver atrás. Cada decisión que tomamos, cada palabra que sale de nuestra boca, cada gesto..conlleva unas consecuencias con las que hay que tragar.

Cierro los ojos y me transporto a otro espacio intemporal. Es oscuro. Vacío. Hay gente a mi alrededor. La siento pero no la veo. Es demasiado oscuro. La rigidez del corsé sujeta mi cuerpo debilitado. En la mano una botella del liquido dorado que nubla mi mente y hace que me ria de mis miserias. Moviendo mi cabellera rojiza al son de la guitarra. Me embriaga la intensidad del metal, enloquece todos mis sentidos. Es como la serotonina que necesita mi celebro para que todo este bien.Es mi petite morte.

http://www.youtube.com/watch?v=4-HZ_u1zfC8

hurt

I hurt myself today
To see if I still feel
I focus on the pain
The only thing that's real
The needle tears a hole
The old familiar sting
Try to kill it all away
But I remember everything
What have I become?
My sweetest friend
Everyone I know
Goes away in the end
You could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt
I wear this crown of shit
Upon my liar's chair
Full of broken thoughts
I cannot repair
Beneath the stains of time
The feelings disappear
You are someone else
I am still right here
What have I become?
My sweetest friend
Everyone I know
Goes away in the end
You could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt
If I could start again
A million miles away
I would keep myself
I would find a way

Nostalgia

Per fi un dia de descans després de la bogeria consumista de Reis. La fatiga es fa palesa en l'expressió del meu rostre. Fatiga i decepció de veure la gent gastant les seves miseries a cop de targeta de crédit. Feia temps que no em sentia tan alienada de la meva especie.

“Què vols aquest any per reis , Marta?”
“No res, mare, no res..”

i la pobre dona s'estressa perquè no sap que regalar-me i em truca cada dia per preguntar-ho. I que més dona? Em pregunto jo. Estic tipa de coses materials. Estic tipa de la febre consumista. Estic tipa de com va el món. Estic farta de tenir que competir per sobreviure. Tan sols vull viure plenament i compartir somriures. Vull calor no vull la fredor de la gent superficial. Vull aturar-m'he a cada segon per viure'l amb intensitat. No vull preses. Vull creuar una mirada i topar-m'he amb una ànima. No vull un somriure artificial.. No vull la perfecció tan sols la intensitat.

Torno a casa dels pares després del dinar de Reis a casa dels tiets. Em sento les cames adolorides. Serà de tants dies de peu. Caic sobre el que fora el meu llit i obro el portàtil. Nostàlgica, començo a buscar pel youtube alguna canço del passat. Intentant recuperar l'inocencia que es va perdent amb l'edat.
Quins records...
A penes tenia 12 anys quan escoltaba aquests roquers de poble...
Formen part de la meva B.S.O.

Recordo quan el Dani em va regalar el CD del Boig per tu de Sau i jo cuasi moro de l'emocio...aixx que tontaines que era i que tonta que sóc...
O aquell últim dia del curs de 8º d'EGB que vam acabar tots al pati de l'escola del poble saltant al ritme del Bon dia d'Els Pets...Després de 10 anyets anant junts a classe...era el fi d'una etapa...

Temps d'inocencia en que tot era fàcil encara que sembles complicat. Erem principiants en el joc de la vida. I si queiem teniem un matalàs ben tovet que ens parava el cop. Però els anys passen i tot es torna més complicat. Responsabilitats, decepcions, factures, ritme frenétic...i la gent que es torna poruga i no vol obrir-se massa. Així em acabat...Parlant per el messenger amb el veí que tenim a 2 carrers. O desconfiant del que ens obre la porta del seu món no sigui que ens enganyi. Es trist viure en un món superficial on el que compta és Qué ets no Quí ets. Però aquí segueixo. Sumant un any més a la meva existencia. Malvivint en un món tan predissenyat. Buscant entre la palla no fos qui hi hagues alguna cosa de bo.

http://www.youtube.com/watch?v=P7BhflKp7ys&feature=related

Podre tornar enrrere

Rius de gent, malferida corren sols, escopint el seu fracàs
ja vençuts, esperaran com sempre han fet, l'aventura d'una nit,
mentre ploren, de ràbia i per amor, a un nom inexistent
mentre riuen dins núvols pasatgers, cada dia més distants
Corren sols, seguint pistes per trobar el refugi del'acció
un amic que no estigui massa vist
o una ofrena de la carn
que a vegades, quan s'acaba el primer foc,
pot fer encara més mal
i així acaben, quan ja tot ha passat,
cremats per la veritat i cridant


Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan sigui massa tard...
Podré tornar enrera, quanestigui massa lluny
Podré tornar enrera,quan sigui massa tard...
Són germans, d'uncamí que no ha tingut mai sorida ni final
Saben bé que el futur és la foscor i
que el negre és el color d'una bandera,
bruta i plena de sang, que els hi han posat a les mans
però no es rendeixen,
somienil•lusions fent himnes de cançons i criden

Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan siguimassa tard...
Podré tornar enrera, quanestigui massa lluny
Podré tornar enrera,quan sigui massa tard...

Sueños despiertos

El frío se cuela por la ranura de la vieja puerta de madera. O lo que queda de ella. El tiempo y la lluvia la han ido pudriendo poco a poco .Abro la puerta y salgo un momento al patio exterior. La cruel oscuridad de una noche de invierno lo invade todo. El gélido aire que corre me hiela las manos y la nariz. Me hace tiritar. Entro en mi casita de Blancanieves y enciendo la frágil lampara del IKEA en un intento de disimular las tinieblas que me rodean. Pero es inútil. No hay luz que calme la oscuridad del corazón. La tenue luz de una bombilla a punto de fundirse incrementa la sensación de desolación. Recostada en el sofá, perdida en recuerdos del ayer, hipnotizada por el sonido monótono que producen mis dedos al teclear. Intentando escribir unas lineas que calmen la tormenta interior. Buscando la inspiración donde no la hay. Incapaz de materializar esos mundos hiperreales que habitan en mi mente. Buscando el significado donde no lo hay. La humedad del ambiente arremete contra mi carne endurecida y se cala en mis huesos. Las viejas heridas de guerra vuelven a hacerse notar. Siento el peso de los años sobre mis huesos y mis articulaciones. Años fugaces que se han ido sumando sin casi darme cuenta. Cierro los ojos y me dejo perder en el mundo de los sueños despiertos. Salgo corriendo de casa, cruzo las dos calles y me detengo en una esquina. Te veo. Nos veo. Hace un año de aquello. Nos observo fijamente desde el limbo de la atemporalidad. Embriagados de amor. Tan loco pero tan frágil. Tan mágico pero tan inestable...

Tan solo queda la nostalgia de lo que fue bonito pero que un día se tornó gris.

B.S.O

http://www.youtube.com/watch?v=ocRUMTV3YMw

Menjar per a Voltors

Embriagada per la cerveza i la música de fons. Intentant oblidar que avui no vindràs. Intentant oblidar tot el que fa mal. Ofego l’ànima en litres d’alcohol. Tant se val si no és la solució. Tan se val si vaig contra la meva raó. Avui els instints més terrenals són els que manen. Sento el líquid daurat baixant pel meu interior. El corsé m’ofega. El calor fa que se m’arrapi més a la pell. Sòc com una serp hipnotitzada per un il.lusionista arabesc. Em perdo en la melodia de la música que em porta a un estat de nirvana. Movent la cabellera roja a cop de guitarra. Miro al meu voltant. Potser hauria d’utilitzar a algú per oblidar. Però em temo que no és el meu estil i la meva raó està massa desperta encara. Després d’uns instants de lucidesa torno a abandonar-m`he al ritme trepidant de la música. Sento que se m’acosta però estic massa perduda en el subconscient per fer-l`hi cas. L’ambient es torna cada cop més dens. Sento la fortor de tabac que em dificulta respirar. L’olor és cada cop més intensa. Noto la calor que desprèn un còs masculí. Aixeco el cap i em topo amb uns llavis desconeguts. Intento tornar al món de la consciència però estic massa marejada. Li torno els petons de forma mecànica, desitjant que fagi un reset al meu cervell i em dugui al món de l'oblit. Però de cop tot es torna fosc. Sento la seva força com m’eleva i m’empeny contra la paret. Incrèdula, em sento com una ploma en mans d’un gegant. Les seves mans àgils es perden entre la meva roba. Paralitzada. Decepcionada. Ferida en l'orgull. No entenc res. Els seus petons robats fan callar la meva ànima. Torno a la consciència i aparto els meus llavis dels seus. Enrabiada. Tinc ganes de cridar i dir-li cuatre grolleries però la veu no em surt. El meu subconcient crida en silenci. Com el subconscient d'una prostituta alienat del seu cos. De sobte torno la consciencia. Sento algú que crida i s’acosta al mur. Les seves mans em deixen lliure. Abans que pugui reaccionar fa mitja volta i desapareix entre la multitud. “Ni tan sols adéu!” exclama abatut el meu subconscient. Em quedo allà, arrepenjada a la paret. Un tros de carn inert. Com la carronya que deixen els depredadors després del festí. Amb la mirada perduda i els ulls humits. Carn moribunda. Menjar per a voltors.

In Extremo

El dia es va despertar fosc i plujós com si d'una premonició es tractes. Dia de melanconia i obscuritat. La pluja intermitent a instants es sublevaba i queia amb tota la seva ràbia i a instans perdia tota la seva força transformant-s'he en un dèbil goteig d'aquells que et fa pesigolles a la pell. L'olor a fusta podrida per la humitat, la grisor del cel ennuvolat, l'aire gèlid que et fa posar la pell de gallina....Una escència que perdura en el temps. Les gaites que sonen de fons, la quietud d'un dia fosc. La tristesa que ho taca tot. És una obscuritat com la d'aquells temps tan llunyans de caballers i donzelles. Un temps que els historiadors anomenen "epoca obscura". M'agrada l'obscuritat, el so melancolic dels instruments de corda medievals, la força de la naturaleza, el misticisme...I si ho barreges amb una mica de metall pot sortir quelcom tan especial com In Extremo.El primer cop que els vaig sentir em va sobtar el contrast del so festiu de les gaites i la contundencia del metall germànic. Però com més els escoltava més m'hipnotitzaben. Ahir els vaig poder veure en directe per primer cop i no em van decepcionar gens. Tenen molta més força en directe. En definitiva un concert innolvidable. Una espurna de llum enmig de la meva foscor.

Records

Últimament tot em recorda a tu. Serà aquest maleït barri, tan ple d’esperança i de nostalgia a la vegada. Passejo pels seus carrers amb un mig somriure trist. Inspiro profund i sento la vida que entra als meus pulmons. Expiro pausat i sento els records que volen fugir del meu interior. Amb la mirada mig trista mig contenta enfilo el camí cap L’illa Diagonal en busca d’un parell de pel.lícules que ajudin a calmar la sensació de soletat. Carrer de Sants, Carrer de Roger, Avinguda Madrid…I a la cantonada, ben ufanos El Colonial. Em fixo en el teu edifici. Al balcó més alt veig una silueta. És fosc i esta massa lluny per la meva vista. Tampoc estic segura que sigui aquell el teu pis. La memoria ho esborra gairebè tot amb el temps. Podries ser tu o podria ser producte de la meva imaginació. Amb prou feines distingeixo una silueta masculina d’estatura mitjana y cabellera rossa. Podries ser tu o tan sols un vell fantasma. Aparto la vista del balcó i torno a mirar el lletrero de EL Colonial. De sobte la nit es torna dia, amb el sol resplandent d’un diumenge al matí. Desde l’altra cantonada ens obserbo a tu y a mi. Com aquell qui mira una pel.lícula miró l’escena d’aquell últim café. El paquet de Camel sobre la taula, el xinés que ens va dur el café, els cabells despentinats i el ritme pausat d’uns cossos cansats desprès d’una nit de poc dormir. Una velada inolvidable que acabava amb el sabor amarg d’un café de màquina mal dosificat.Una amargor que baixava per la meva gola aquell matí. La nit anterior havia estat tant mágica…Soparet bohemi al Teatreneu, unes birres entre sofas de ras vermell al Les Gens que J’aime i com no podía acabar d’una altre manera,nit de passió. Em sentia com la protagonista d’un dels libres d’Angela Carter. Passió, desig, mágia, obscuritat….Els teus ulls eren tan clars i brillants aquell matí, la pèll del teu rostre tan fina…que tot plegat espantava. Era tant perfecte que rossava el grotesc.

B.S.O. del blog d'avui:

http://www.youtube.com/watch?v=v4BbL6OYPys

When love and death embrace

Dolor…
Dolor inmens que surt del cor i s’exten, envoltant-m’he d’una gélida foscor. Caic exausta. El meu frágil cos perd les seves forces. Les cames em flaquegen, les parpelles pesen cada cop més i més. Vull plorar però les llàgrimes es neguen a brollar dels meus ulls. Sento que perdo la cordura de tant patir. Apreto ben fort les mans contre el meu pit, intentant alliverar-l’ho del dolor. No puc. Es un dolor persistent, en petites dosis,etern. Caic abatida. M’arrossego pel fred asfalt d’una ciutat que descansa sota la llum de la lluna. Perduda en la inconsciencia.Vivint en el món dels malsons. La meva ànima lluita per separar-se d’aquest tros de carn moribund. Massa sofriment per una ànima tan fràgil. Astuta, s’apodera de la meva mà, donant-l’hi la força que no te. Ajudant-la a empunyar la daga que les separarà y la deixarà fugir cap al món de les tenebres. L’empunya amb desició i la clava al seu pit. Retorçant-la amb força. Convençuda que el dolor físic acabarà matant el dolor tan insoportable del seu interior. La retorça encara més, fent-la penetrar fins a l’interior del seu agonitzant cor. La sang s’exten tacant el seu vestit blanc de princesa. Llàgrimes de sang brollen dels seus ulls. Emputja la daga per últim cop. El seu puny perd la força. El còs sense vida jau a terra. Ja no hi ha dolor físic. L’ ànima observa de ben aprop la que havia sigut la seva companya de viatge. És tan bonica!! La seva cabellera roja contrasta amb la pal.lidesa del seu rostre. El to fosc de sota els seus ulls delata el cansament d’anys de lluita i sofriment. Una pell tan delicada com la d’una nina de porcellana que contrasta amb els seus músculs endurits. Endurits però fràgils a la vegada. Com cada part del seu ser, recobert d’una coraça d’acer però amb la fràgilitat d’un nadó. L’ànima s’adona del que ha fet i esclata a plorar. S’agenolla al seu costat i acaricia el fred rostre de la noia. Encara conserva aquella expressió tan inocent. El seu cor ja no batega, la sang ja no brolla del seu pit. Tan sols un tros de carn sense vida. Ja no hi ha dolor al pit. Tan sols el torment que s’emporta l’ànima, condemnada a vagar entre els perduts.

Carta d'un adèu prematur

Em resisteixo a escriure sobre tu. No vull una altra nota trista en el meu recull d’histories. És massa prematur. Tot just et començava a coneixer i ja he d’oblidar-t’he. Avui no hi haurà textos brillants ni poesies. Avui no hi haurà nostalgia ni records d’històries viscudes. No hi haurà romanticisme ni sentiments. Avui hi haurà el dol que deixa una mort prematura. Una mort tan cruel com la d’un nadó que mora al ventre de la mare abans de ser vida.
Intentaré enganyar a l’insomni. Intentare desfer-me del pes que porto a sobre i que no em deixa caminar. Intentare obrir-me pas entre la foscor q m’envolta. Intentare ignorar el dolor i seguir caminant.
Només vull oblidar els teus ulls. Aquells ulls que tenien una brillantor tan sincera i que em miraven amb tanta força.I si ens creuem et mirare sense veure’t i et sentire sense escolta-t'he. Et portare dintre sense que ho notis. Et somriure mentres ploro per dintre. T’observare d'amagat. Moriré per fer-t’he meu y no ho sabrás.
T'estimare en silenci fins que el meu cor abandoni la lluita.

Empanada mental trilingüe(playing with language). Realitat o ficció?

Domingo, 7 de diciembre. Intentando escribir algo sobre Jeanette Winterson. Música de fondo The Book of Secrets de Loreena Mckennitt. Mi segundo domingo libre en mucho tiempo. Hechaba de menos la calma de un día estéril. Me concentro en la pesadez de las extremidades, fatigadas por el trabajo de toda la semana. La lentitud del pensamiento, agotado de tanto buscar soluciones a los imprevistos del día a día. Los recuerdos latentes del ayer, que luchan para salir al exterior aprovechando el momento en que la conciencia baja la guardia. El sonido de una respiración pausada. De repente soy consciente de mi cuerpo. Noto esa pequeña molestia en los bíceps y la zona de las cervicales. Noto el impacto de los dedos con el teclado. El peso d los anillos en mis manos, el roce de mi ropa sobre mi cuerpo. Noto como mis zapatos envuelven mis pies. Los oprimen. No dejan que alcancen su máxima expansión. Debería aflojarlos un poco y destensar los tendones de unos pies fatigados de tanto andar. Acaricio la piel de mis mejillas con los dedos de la mano izquierda. Es suave. Apenas tiene asperezas. Inspiro y relajo la mandíbula. Expiro y cierro los ojos. Acaricio mis labios con el dedo índice. No es una superficie tan lisa como la de la cara. Tiene algunas rugosidades. Están algo cortados del frío de la calle. Por suerte ahora estoy en casa. Atontada con el calorcillo que desprende la placa eléctrica. Un calorcillo que me abraza y me emborracha, provocándome un estado de ensoñación que paraliza mi musculatura. Inspiro profundo. Siento el placer de perderse en el nada, de dejar pasar el tiempo sin objetivo alguno. Entregada a las sensaciones que me proporcionan mis sentidos. Solo hecho en falta el olor a incienso quemado y el sabor a té caliente.

El parpadeo de la pantalla del Mobil pone en alerta a mi consciencia. El mundo a mi alrededor empieza a despertar. El gruñir de las llaves que pelean con el paño de la puerta. El chirrido de la bisagra de una puerta que quiere abrirse. El murmuro de dos cuerpos que conversan en la otra habitación. El movimiento ágil que contrasta con la calma de mi habitación. Roto mis hombros hacia atrás, tranquilamente. Muevo de lado a lado mi cabeza, estirando las cervicales. Mi respiración se torna menos profunda. Voy despertando de mi ensoñación. Vuelvo a mirar el maldito chisme que me despertó del Nirvana (cosas de la vida moderna). Es un mensaje de Él. Siento un alivio al pesar que llevaba en el pecho desde ayer. Me rio de mi misma por ser tan boba. Tan dura y sarcástica que soy a veces y tan naive que me vuelvo otras.

“Q tal guapa! Com estas? Avui No puc qedar estic treballant tot el finde…Quina pua! Q et sembla si quede la setmana q ve? Quin dia et va be? Petons”



Somric i t’imagino sentat davant el PC redactant  informes. Pensatiu. Amb el rintxol daurat que sempre s’et cau sobre la cara. Amb un cigar a la boca. Al costat, l’estanteria amb les fotos de quan eres peque i els llibres de Paul Auster, Aldous Huxley i Noam Chowsky entre d’altres. Recordo el fred que feia al teu pis i el cobrellit cutre que em vaig apropiar com a manta (amb lletres de colors i desgastat pels anys). Els tons grogosos del poster d’aquella peli…com es deia?…Siiii…aquella que és mítica… Nosequé 2010 (era odissea 2010?). Recordo el rubiales rus que ens vam trobar a l’escala. El que sempre hi deixa la bicicleta del Decathlon. I la pizza aquella que vam menjar… amb la massa que semblava un chicle…

Recordo l’exposició de snobs i modernillos en la que una maleta movil o una cambra amb les parets metàl.liques es consideren art (més surrealista que els surrealistes!). Els gafapasta (o gafipastis, com es prefereixi) miraven embadalits les presumptes obres d’art. Dubto que es pugui trobar significat en allò que no el te.

A l’altra sala exposición de cartells d’época. Em va cridar l’atenció una parelleta que seien en una mena de puf circular que hi havia al centre de la sala. La noia sentada sobre d’ell. El noi sostenia un llibre amb una mà i amb l’altra es recolzava al puf. Eren modernillos (tallat de cabell seguint les últimes tendències, gabardina gris i samarreta a ralles blanques y negres) Per què llegien? No els hi interesaba l’exposició? Estaven allà perquè és cool dir que has anat a tal exposició o a tal altre?. Una imatge totalment oposada a la de la fauna que es trobava a l’exposició de pintura barroca.


Em concentrare amb la sala amb parets metàl.liques…

At first sight it looks like a prison or something similar. I inmediately related it to a concentration camp. Maybe its because I’ve read several books about the victims of the Holocaust. The first thing that came to my mind it was Primo Levi’s book Si esto es un hombre . It’s about his own experience in a camp. The darkness of the metallic room remind me of the darkness in the book. The darkness of dirty clothes. Of hands damaged by hard work. The darkness of suffering souls enslaved to corpes that refuse to die. The darkness of the crematory. The darkness of human ashes.

I confess I felt really disappointed when I’ve read the interpretation the author gives. According to him the metallic room represents the period of time between birth and death. It was shocking to me. The period of time between birth and death? Isn’t it Life? So, according to that man life is a metallic room. Even more! My interpretation has no sense because it’s not the author’s interpretation. “Author’s interpretation” Oh my God! (in a cool American style of talking). What is happening to us? In the past artists give us their works (which were the product of hours and hours of effort, of course) and WE, the crowd, were the ones who must provide our interpretations (yeah! We had some work to do guy!). However, nowadays Art is so infantilized and people is so lazy about thinking that they expect all was done. Some clever people (remember that you can be clever and ignorant at the same time) put a quotidian object in front of us, tell us “that means that”and we are supposed to accept it as an unquestionable truth! We end up believing the shit they sell us is the Truth (with capital letters). But....There is a problem baby! (I keep using Americal coolish style) Truth does not exist. There are as much realities as subjects. All is subjective and relative in life.

Yesterday I was chating with my brother by Messenger and he had a a nickname which I think it could be appropiate for this dissertation ( or this boring sermon, as you wish):

“I was uncool before being uncool was cool”
(my brother and his strange sense of humor)


COLLONS!! Tres horas escribiendo!! In three different languages!! Dec estar sonada!! Vaya parrafada solté!! I would like to apologise to punish you with such a long and confusing article!! Otro de mis experimentos!! No ho puc evitar!! I love playing with language!!


P.D. Se aceptan criticas!! Pero no sigueu massa cruels!! I’m just a frustrated writer playing with words!!

Medianoche en la ciudad

Es medianoche. Domingo. Principios de septiembre. El sonido lejano de una sirena  perturba el silencio que arropa al gigante dormido. Perdida en el limbo. Esperando que empiece de nuevo el delirio furioso de una urbe que despierta de una ensoñación pasajera. Perdida en recuerdos del ayer. Incapaz de distinguir entre realidad y ficción. Otra jugarreta de la caprichosa mente. Se empeña en llevarnos por caminos inescrutables, adornando con aparentes realidades los hechos del día anterior. La narración del ayer se mezcla con los recuerdos de un pasado más lejano y los deseos de un futuro que jamás llegará. Recuerdos emblanquecidos por el polvo que arrastran. El paso del tiempo no perdona. Imágenes borrosas entrelazadas con el color vivo que contiene el filme de ayer. Besos furtivos que no se sabe si fueron realidad o ficción. Besos sin sentido ni sentimiento. El vacío inmenso de un Nada que se niega a existir. Imposible incoherencia de una frase sin sentido para narrar un pasado sin sentido ni existencia.Un pasado que carece de realidad. Pues pasó sin pasar. Embriagada por la noche y el anhelo de vivir al límite de la cordura, ficcionalizando el instante.