hurt

I hurt myself today
To see if I still feel
I focus on the pain
The only thing that's real
The needle tears a hole
The old familiar sting
Try to kill it all away
But I remember everything
What have I become?
My sweetest friend
Everyone I know
Goes away in the end
You could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt
I wear this crown of shit
Upon my liar's chair
Full of broken thoughts
I cannot repair
Beneath the stains of time
The feelings disappear
You are someone else
I am still right here
What have I become?
My sweetest friend
Everyone I know
Goes away in the end
You could have it all
My empire of dirt
I will let you down
I will make you hurt
If I could start again
A million miles away
I would keep myself
I would find a way

Nostalgia

Per fi un dia de descans després de la bogeria consumista de Reis. La fatiga es fa palesa en l'expressió del meu rostre. Fatiga i decepció de veure la gent gastant les seves miseries a cop de targeta de crédit. Feia temps que no em sentia tan alienada de la meva especie.

“Què vols aquest any per reis , Marta?”
“No res, mare, no res..”

i la pobre dona s'estressa perquè no sap que regalar-me i em truca cada dia per preguntar-ho. I que més dona? Em pregunto jo. Estic tipa de coses materials. Estic tipa de la febre consumista. Estic tipa de com va el món. Estic farta de tenir que competir per sobreviure. Tan sols vull viure plenament i compartir somriures. Vull calor no vull la fredor de la gent superficial. Vull aturar-m'he a cada segon per viure'l amb intensitat. No vull preses. Vull creuar una mirada i topar-m'he amb una ànima. No vull un somriure artificial.. No vull la perfecció tan sols la intensitat.

Torno a casa dels pares després del dinar de Reis a casa dels tiets. Em sento les cames adolorides. Serà de tants dies de peu. Caic sobre el que fora el meu llit i obro el portàtil. Nostàlgica, començo a buscar pel youtube alguna canço del passat. Intentant recuperar l'inocencia que es va perdent amb l'edat.
Quins records...
A penes tenia 12 anys quan escoltaba aquests roquers de poble...
Formen part de la meva B.S.O.

Recordo quan el Dani em va regalar el CD del Boig per tu de Sau i jo cuasi moro de l'emocio...aixx que tontaines que era i que tonta que sóc...
O aquell últim dia del curs de 8º d'EGB que vam acabar tots al pati de l'escola del poble saltant al ritme del Bon dia d'Els Pets...Després de 10 anyets anant junts a classe...era el fi d'una etapa...

Temps d'inocencia en que tot era fàcil encara que sembles complicat. Erem principiants en el joc de la vida. I si queiem teniem un matalàs ben tovet que ens parava el cop. Però els anys passen i tot es torna més complicat. Responsabilitats, decepcions, factures, ritme frenétic...i la gent que es torna poruga i no vol obrir-se massa. Així em acabat...Parlant per el messenger amb el veí que tenim a 2 carrers. O desconfiant del que ens obre la porta del seu món no sigui que ens enganyi. Es trist viure en un món superficial on el que compta és Qué ets no Quí ets. Però aquí segueixo. Sumant un any més a la meva existencia. Malvivint en un món tan predissenyat. Buscant entre la palla no fos qui hi hagues alguna cosa de bo.

http://www.youtube.com/watch?v=P7BhflKp7ys&feature=related

Podre tornar enrrere

Rius de gent, malferida corren sols, escopint el seu fracàs
ja vençuts, esperaran com sempre han fet, l'aventura d'una nit,
mentre ploren, de ràbia i per amor, a un nom inexistent
mentre riuen dins núvols pasatgers, cada dia més distants
Corren sols, seguint pistes per trobar el refugi del'acció
un amic que no estigui massa vist
o una ofrena de la carn
que a vegades, quan s'acaba el primer foc,
pot fer encara més mal
i així acaben, quan ja tot ha passat,
cremats per la veritat i cridant


Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan sigui massa tard...
Podré tornar enrera, quanestigui massa lluny
Podré tornar enrera,quan sigui massa tard...
Són germans, d'uncamí que no ha tingut mai sorida ni final
Saben bé que el futur és la foscor i
que el negre és el color d'una bandera,
bruta i plena de sang, que els hi han posat a les mans
però no es rendeixen,
somienil•lusions fent himnes de cançons i criden

Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan siguimassa tard...
Podré tornar enrera, quanestigui massa lluny
Podré tornar enrera,quan sigui massa tard...

Sueños despiertos

El frío se cuela por la ranura de la vieja puerta de madera. O lo que queda de ella. El tiempo y la lluvia la han ido pudriendo poco a poco .Abro la puerta y salgo un momento al patio exterior. La cruel oscuridad de una noche de invierno lo invade todo. El gélido aire que corre me hiela las manos y la nariz. Me hace tiritar. Entro en mi casita de Blancanieves y enciendo la frágil lampara del IKEA en un intento de disimular las tinieblas que me rodean. Pero es inútil. No hay luz que calme la oscuridad del corazón. La tenue luz de una bombilla a punto de fundirse incrementa la sensación de desolación. Recostada en el sofá, perdida en recuerdos del ayer, hipnotizada por el sonido monótono que producen mis dedos al teclear. Intentando escribir unas lineas que calmen la tormenta interior. Buscando la inspiración donde no la hay. Incapaz de materializar esos mundos hiperreales que habitan en mi mente. Buscando el significado donde no lo hay. La humedad del ambiente arremete contra mi carne endurecida y se cala en mis huesos. Las viejas heridas de guerra vuelven a hacerse notar. Siento el peso de los años sobre mis huesos y mis articulaciones. Años fugaces que se han ido sumando sin casi darme cuenta. Cierro los ojos y me dejo perder en el mundo de los sueños despiertos. Salgo corriendo de casa, cruzo las dos calles y me detengo en una esquina. Te veo. Nos veo. Hace un año de aquello. Nos observo fijamente desde el limbo de la atemporalidad. Embriagados de amor. Tan loco pero tan frágil. Tan mágico pero tan inestable...

Tan solo queda la nostalgia de lo que fue bonito pero que un día se tornó gris.

B.S.O

http://www.youtube.com/watch?v=ocRUMTV3YMw

Menjar per a Voltors

Embriagada per la cerveza i la música de fons. Intentant oblidar que avui no vindràs. Intentant oblidar tot el que fa mal. Ofego l’ànima en litres d’alcohol. Tant se val si no és la solució. Tan se val si vaig contra la meva raó. Avui els instints més terrenals són els que manen. Sento el líquid daurat baixant pel meu interior. El corsé m’ofega. El calor fa que se m’arrapi més a la pell. Sòc com una serp hipnotitzada per un il.lusionista arabesc. Em perdo en la melodia de la música que em porta a un estat de nirvana. Movent la cabellera roja a cop de guitarra. Miro al meu voltant. Potser hauria d’utilitzar a algú per oblidar. Però em temo que no és el meu estil i la meva raó està massa desperta encara. Després d’uns instants de lucidesa torno a abandonar-m`he al ritme trepidant de la música. Sento que se m’acosta però estic massa perduda en el subconscient per fer-l`hi cas. L’ambient es torna cada cop més dens. Sento la fortor de tabac que em dificulta respirar. L’olor és cada cop més intensa. Noto la calor que desprèn un còs masculí. Aixeco el cap i em topo amb uns llavis desconeguts. Intento tornar al món de la consciència però estic massa marejada. Li torno els petons de forma mecànica, desitjant que fagi un reset al meu cervell i em dugui al món de l'oblit. Però de cop tot es torna fosc. Sento la seva força com m’eleva i m’empeny contra la paret. Incrèdula, em sento com una ploma en mans d’un gegant. Les seves mans àgils es perden entre la meva roba. Paralitzada. Decepcionada. Ferida en l'orgull. No entenc res. Els seus petons robats fan callar la meva ànima. Torno a la consciència i aparto els meus llavis dels seus. Enrabiada. Tinc ganes de cridar i dir-li cuatre grolleries però la veu no em surt. El meu subconcient crida en silenci. Com el subconscient d'una prostituta alienat del seu cos. De sobte torno la consciencia. Sento algú que crida i s’acosta al mur. Les seves mans em deixen lliure. Abans que pugui reaccionar fa mitja volta i desapareix entre la multitud. “Ni tan sols adéu!” exclama abatut el meu subconscient. Em quedo allà, arrepenjada a la paret. Un tros de carn inert. Com la carronya que deixen els depredadors després del festí. Amb la mirada perduda i els ulls humits. Carn moribunda. Menjar per a voltors.

In Extremo

El dia es va despertar fosc i plujós com si d'una premonició es tractes. Dia de melanconia i obscuritat. La pluja intermitent a instants es sublevaba i queia amb tota la seva ràbia i a instans perdia tota la seva força transformant-s'he en un dèbil goteig d'aquells que et fa pesigolles a la pell. L'olor a fusta podrida per la humitat, la grisor del cel ennuvolat, l'aire gèlid que et fa posar la pell de gallina....Una escència que perdura en el temps. Les gaites que sonen de fons, la quietud d'un dia fosc. La tristesa que ho taca tot. És una obscuritat com la d'aquells temps tan llunyans de caballers i donzelles. Un temps que els historiadors anomenen "epoca obscura". M'agrada l'obscuritat, el so melancolic dels instruments de corda medievals, la força de la naturaleza, el misticisme...I si ho barreges amb una mica de metall pot sortir quelcom tan especial com In Extremo.El primer cop que els vaig sentir em va sobtar el contrast del so festiu de les gaites i la contundencia del metall germànic. Però com més els escoltava més m'hipnotitzaben. Ahir els vaig poder veure en directe per primer cop i no em van decepcionar gens. Tenen molta més força en directe. En definitiva un concert innolvidable. Una espurna de llum enmig de la meva foscor.

Records

Últimament tot em recorda a tu. Serà aquest maleït barri, tan ple d’esperança i de nostalgia a la vegada. Passejo pels seus carrers amb un mig somriure trist. Inspiro profund i sento la vida que entra als meus pulmons. Expiro pausat i sento els records que volen fugir del meu interior. Amb la mirada mig trista mig contenta enfilo el camí cap L’illa Diagonal en busca d’un parell de pel.lícules que ajudin a calmar la sensació de soletat. Carrer de Sants, Carrer de Roger, Avinguda Madrid…I a la cantonada, ben ufanos El Colonial. Em fixo en el teu edifici. Al balcó més alt veig una silueta. És fosc i esta massa lluny per la meva vista. Tampoc estic segura que sigui aquell el teu pis. La memoria ho esborra gairebè tot amb el temps. Podries ser tu o podria ser producte de la meva imaginació. Amb prou feines distingeixo una silueta masculina d’estatura mitjana y cabellera rossa. Podries ser tu o tan sols un vell fantasma. Aparto la vista del balcó i torno a mirar el lletrero de EL Colonial. De sobte la nit es torna dia, amb el sol resplandent d’un diumenge al matí. Desde l’altra cantonada ens obserbo a tu y a mi. Com aquell qui mira una pel.lícula miró l’escena d’aquell últim café. El paquet de Camel sobre la taula, el xinés que ens va dur el café, els cabells despentinats i el ritme pausat d’uns cossos cansats desprès d’una nit de poc dormir. Una velada inolvidable que acabava amb el sabor amarg d’un café de màquina mal dosificat.Una amargor que baixava per la meva gola aquell matí. La nit anterior havia estat tant mágica…Soparet bohemi al Teatreneu, unes birres entre sofas de ras vermell al Les Gens que J’aime i com no podía acabar d’una altre manera,nit de passió. Em sentia com la protagonista d’un dels libres d’Angela Carter. Passió, desig, mágia, obscuritat….Els teus ulls eren tan clars i brillants aquell matí, la pèll del teu rostre tan fina…que tot plegat espantava. Era tant perfecte que rossava el grotesc.

B.S.O. del blog d'avui:

http://www.youtube.com/watch?v=v4BbL6OYPys