Sueños despiertos

El frío se cuela por la ranura de la vieja puerta de madera. O lo que queda de ella. El tiempo y la lluvia la han ido pudriendo poco a poco .Abro la puerta y salgo un momento al patio exterior. La cruel oscuridad de una noche de invierno lo invade todo. El gélido aire que corre me hiela las manos y la nariz. Me hace tiritar. Entro en mi casita de Blancanieves y enciendo la frágil lampara del IKEA en un intento de disimular las tinieblas que me rodean. Pero es inútil. No hay luz que calme la oscuridad del corazón. La tenue luz de una bombilla a punto de fundirse incrementa la sensación de desolación. Recostada en el sofá, perdida en recuerdos del ayer, hipnotizada por el sonido monótono que producen mis dedos al teclear. Intentando escribir unas lineas que calmen la tormenta interior. Buscando la inspiración donde no la hay. Incapaz de materializar esos mundos hiperreales que habitan en mi mente. Buscando el significado donde no lo hay. La humedad del ambiente arremete contra mi carne endurecida y se cala en mis huesos. Las viejas heridas de guerra vuelven a hacerse notar. Siento el peso de los años sobre mis huesos y mis articulaciones. Años fugaces que se han ido sumando sin casi darme cuenta. Cierro los ojos y me dejo perder en el mundo de los sueños despiertos. Salgo corriendo de casa, cruzo las dos calles y me detengo en una esquina. Te veo. Nos veo. Hace un año de aquello. Nos observo fijamente desde el limbo de la atemporalidad. Embriagados de amor. Tan loco pero tan frágil. Tan mágico pero tan inestable...

Tan solo queda la nostalgia de lo que fue bonito pero que un día se tornó gris.

B.S.O

http://www.youtube.com/watch?v=ocRUMTV3YMw

Menjar per a Voltors

Embriagada per la cerveza i la música de fons. Intentant oblidar que avui no vindràs. Intentant oblidar tot el que fa mal. Ofego l’ànima en litres d’alcohol. Tant se val si no és la solució. Tan se val si vaig contra la meva raó. Avui els instints més terrenals són els que manen. Sento el líquid daurat baixant pel meu interior. El corsé m’ofega. El calor fa que se m’arrapi més a la pell. Sòc com una serp hipnotitzada per un il.lusionista arabesc. Em perdo en la melodia de la música que em porta a un estat de nirvana. Movent la cabellera roja a cop de guitarra. Miro al meu voltant. Potser hauria d’utilitzar a algú per oblidar. Però em temo que no és el meu estil i la meva raó està massa desperta encara. Després d’uns instants de lucidesa torno a abandonar-m`he al ritme trepidant de la música. Sento que se m’acosta però estic massa perduda en el subconscient per fer-l`hi cas. L’ambient es torna cada cop més dens. Sento la fortor de tabac que em dificulta respirar. L’olor és cada cop més intensa. Noto la calor que desprèn un còs masculí. Aixeco el cap i em topo amb uns llavis desconeguts. Intento tornar al món de la consciència però estic massa marejada. Li torno els petons de forma mecànica, desitjant que fagi un reset al meu cervell i em dugui al món de l'oblit. Però de cop tot es torna fosc. Sento la seva força com m’eleva i m’empeny contra la paret. Incrèdula, em sento com una ploma en mans d’un gegant. Les seves mans àgils es perden entre la meva roba. Paralitzada. Decepcionada. Ferida en l'orgull. No entenc res. Els seus petons robats fan callar la meva ànima. Torno a la consciència i aparto els meus llavis dels seus. Enrabiada. Tinc ganes de cridar i dir-li cuatre grolleries però la veu no em surt. El meu subconcient crida en silenci. Com el subconscient d'una prostituta alienat del seu cos. De sobte torno la consciencia. Sento algú que crida i s’acosta al mur. Les seves mans em deixen lliure. Abans que pugui reaccionar fa mitja volta i desapareix entre la multitud. “Ni tan sols adéu!” exclama abatut el meu subconscient. Em quedo allà, arrepenjada a la paret. Un tros de carn inert. Com la carronya que deixen els depredadors després del festí. Amb la mirada perduda i els ulls humits. Carn moribunda. Menjar per a voltors.

In Extremo

El dia es va despertar fosc i plujós com si d'una premonició es tractes. Dia de melanconia i obscuritat. La pluja intermitent a instants es sublevaba i queia amb tota la seva ràbia i a instans perdia tota la seva força transformant-s'he en un dèbil goteig d'aquells que et fa pesigolles a la pell. L'olor a fusta podrida per la humitat, la grisor del cel ennuvolat, l'aire gèlid que et fa posar la pell de gallina....Una escència que perdura en el temps. Les gaites que sonen de fons, la quietud d'un dia fosc. La tristesa que ho taca tot. És una obscuritat com la d'aquells temps tan llunyans de caballers i donzelles. Un temps que els historiadors anomenen "epoca obscura". M'agrada l'obscuritat, el so melancolic dels instruments de corda medievals, la força de la naturaleza, el misticisme...I si ho barreges amb una mica de metall pot sortir quelcom tan especial com In Extremo.El primer cop que els vaig sentir em va sobtar el contrast del so festiu de les gaites i la contundencia del metall germànic. Però com més els escoltava més m'hipnotitzaben. Ahir els vaig poder veure en directe per primer cop i no em van decepcionar gens. Tenen molta més força en directe. En definitiva un concert innolvidable. Una espurna de llum enmig de la meva foscor.

Records

Últimament tot em recorda a tu. Serà aquest maleït barri, tan ple d’esperança i de nostalgia a la vegada. Passejo pels seus carrers amb un mig somriure trist. Inspiro profund i sento la vida que entra als meus pulmons. Expiro pausat i sento els records que volen fugir del meu interior. Amb la mirada mig trista mig contenta enfilo el camí cap L’illa Diagonal en busca d’un parell de pel.lícules que ajudin a calmar la sensació de soletat. Carrer de Sants, Carrer de Roger, Avinguda Madrid…I a la cantonada, ben ufanos El Colonial. Em fixo en el teu edifici. Al balcó més alt veig una silueta. És fosc i esta massa lluny per la meva vista. Tampoc estic segura que sigui aquell el teu pis. La memoria ho esborra gairebè tot amb el temps. Podries ser tu o podria ser producte de la meva imaginació. Amb prou feines distingeixo una silueta masculina d’estatura mitjana y cabellera rossa. Podries ser tu o tan sols un vell fantasma. Aparto la vista del balcó i torno a mirar el lletrero de EL Colonial. De sobte la nit es torna dia, amb el sol resplandent d’un diumenge al matí. Desde l’altra cantonada ens obserbo a tu y a mi. Com aquell qui mira una pel.lícula miró l’escena d’aquell últim café. El paquet de Camel sobre la taula, el xinés que ens va dur el café, els cabells despentinats i el ritme pausat d’uns cossos cansats desprès d’una nit de poc dormir. Una velada inolvidable que acabava amb el sabor amarg d’un café de màquina mal dosificat.Una amargor que baixava per la meva gola aquell matí. La nit anterior havia estat tant mágica…Soparet bohemi al Teatreneu, unes birres entre sofas de ras vermell al Les Gens que J’aime i com no podía acabar d’una altre manera,nit de passió. Em sentia com la protagonista d’un dels libres d’Angela Carter. Passió, desig, mágia, obscuritat….Els teus ulls eren tan clars i brillants aquell matí, la pèll del teu rostre tan fina…que tot plegat espantava. Era tant perfecte que rossava el grotesc.

B.S.O. del blog d'avui:

http://www.youtube.com/watch?v=v4BbL6OYPys

When love and death embrace

Dolor…
Dolor inmens que surt del cor i s’exten, envoltant-m’he d’una gélida foscor. Caic exausta. El meu frágil cos perd les seves forces. Les cames em flaquegen, les parpelles pesen cada cop més i més. Vull plorar però les llàgrimes es neguen a brollar dels meus ulls. Sento que perdo la cordura de tant patir. Apreto ben fort les mans contre el meu pit, intentant alliverar-l’ho del dolor. No puc. Es un dolor persistent, en petites dosis,etern. Caic abatida. M’arrossego pel fred asfalt d’una ciutat que descansa sota la llum de la lluna. Perduda en la inconsciencia.Vivint en el món dels malsons. La meva ànima lluita per separar-se d’aquest tros de carn moribund. Massa sofriment per una ànima tan fràgil. Astuta, s’apodera de la meva mà, donant-l’hi la força que no te. Ajudant-la a empunyar la daga que les separarà y la deixarà fugir cap al món de les tenebres. L’empunya amb desició i la clava al seu pit. Retorçant-la amb força. Convençuda que el dolor físic acabarà matant el dolor tan insoportable del seu interior. La retorça encara més, fent-la penetrar fins a l’interior del seu agonitzant cor. La sang s’exten tacant el seu vestit blanc de princesa. Llàgrimes de sang brollen dels seus ulls. Emputja la daga per últim cop. El seu puny perd la força. El còs sense vida jau a terra. Ja no hi ha dolor físic. L’ ànima observa de ben aprop la que havia sigut la seva companya de viatge. És tan bonica!! La seva cabellera roja contrasta amb la pal.lidesa del seu rostre. El to fosc de sota els seus ulls delata el cansament d’anys de lluita i sofriment. Una pell tan delicada com la d’una nina de porcellana que contrasta amb els seus músculs endurits. Endurits però fràgils a la vegada. Com cada part del seu ser, recobert d’una coraça d’acer però amb la fràgilitat d’un nadó. L’ànima s’adona del que ha fet i esclata a plorar. S’agenolla al seu costat i acaricia el fred rostre de la noia. Encara conserva aquella expressió tan inocent. El seu cor ja no batega, la sang ja no brolla del seu pit. Tan sols un tros de carn sense vida. Ja no hi ha dolor al pit. Tan sols el torment que s’emporta l’ànima, condemnada a vagar entre els perduts.

Carta d'un adèu prematur

Em resisteixo a escriure sobre tu. No vull una altra nota trista en el meu recull d’histories. És massa prematur. Tot just et començava a coneixer i ja he d’oblidar-t’he. Avui no hi haurà textos brillants ni poesies. Avui no hi haurà nostalgia ni records d’històries viscudes. No hi haurà romanticisme ni sentiments. Avui hi haurà el dol que deixa una mort prematura. Una mort tan cruel com la d’un nadó que mora al ventre de la mare abans de ser vida.
Intentaré enganyar a l’insomni. Intentare desfer-me del pes que porto a sobre i que no em deixa caminar. Intentare obrir-me pas entre la foscor q m’envolta. Intentare ignorar el dolor i seguir caminant.
Només vull oblidar els teus ulls. Aquells ulls que tenien una brillantor tan sincera i que em miraven amb tanta força.I si ens creuem et mirare sense veure’t i et sentire sense escolta-t'he. Et portare dintre sense que ho notis. Et somriure mentres ploro per dintre. T’observare d'amagat. Moriré per fer-t’he meu y no ho sabrás.
T'estimare en silenci fins que el meu cor abandoni la lluita.