Menjar per a Voltors

Embriagada per la cerveza i la música de fons. Intentant oblidar que avui no vindràs. Intentant oblidar tot el que fa mal. Ofego l’ànima en litres d’alcohol. Tant se val si no és la solució. Tan se val si vaig contra la meva raó. Avui els instints més terrenals són els que manen. Sento el líquid daurat baixant pel meu interior. El corsé m’ofega. El calor fa que se m’arrapi més a la pell. Sòc com una serp hipnotitzada per un il.lusionista arabesc. Em perdo en la melodia de la música que em porta a un estat de nirvana. Movent la cabellera roja a cop de guitarra. Miro al meu voltant. Potser hauria d’utilitzar a algú per oblidar. Però em temo que no és el meu estil i la meva raó està massa desperta encara. Després d’uns instants de lucidesa torno a abandonar-m`he al ritme trepidant de la música. Sento que se m’acosta però estic massa perduda en el subconscient per fer-l`hi cas. L’ambient es torna cada cop més dens. Sento la fortor de tabac que em dificulta respirar. L’olor és cada cop més intensa. Noto la calor que desprèn un còs masculí. Aixeco el cap i em topo amb uns llavis desconeguts. Intento tornar al món de la consciència però estic massa marejada. Li torno els petons de forma mecànica, desitjant que fagi un reset al meu cervell i em dugui al món de l'oblit. Però de cop tot es torna fosc. Sento la seva força com m’eleva i m’empeny contra la paret. Incrèdula, em sento com una ploma en mans d’un gegant. Les seves mans àgils es perden entre la meva roba. Paralitzada. Decepcionada. Ferida en l'orgull. No entenc res. Els seus petons robats fan callar la meva ànima. Torno a la consciència i aparto els meus llavis dels seus. Enrabiada. Tinc ganes de cridar i dir-li cuatre grolleries però la veu no em surt. El meu subconcient crida en silenci. Com el subconscient d'una prostituta alienat del seu cos. De sobte torno la consciencia. Sento algú que crida i s’acosta al mur. Les seves mans em deixen lliure. Abans que pugui reaccionar fa mitja volta i desapareix entre la multitud. “Ni tan sols adéu!” exclama abatut el meu subconscient. Em quedo allà, arrepenjada a la paret. Un tros de carn inert. Com la carronya que deixen els depredadors després del festí. Amb la mirada perduda i els ulls humits. Carn moribunda. Menjar per a voltors.

In Extremo

El dia es va despertar fosc i plujós com si d'una premonició es tractes. Dia de melanconia i obscuritat. La pluja intermitent a instants es sublevaba i queia amb tota la seva ràbia i a instans perdia tota la seva força transformant-s'he en un dèbil goteig d'aquells que et fa pesigolles a la pell. L'olor a fusta podrida per la humitat, la grisor del cel ennuvolat, l'aire gèlid que et fa posar la pell de gallina....Una escència que perdura en el temps. Les gaites que sonen de fons, la quietud d'un dia fosc. La tristesa que ho taca tot. és una obscuritat com la d'aquells temps tan llunyans de caballers i doncelles. Un temps que els historiadors anomenen "epoca obscura". M'agrada l'obscuritat, el so melancolic dels instruments de corda medievals, la força de la naturaleza, el misticisme...I si ho barreges amb una mica metal pot sortir quelcom tan especial com In Extremo.El primer cop que els vaig sentir em va sobtar el contrast del so festiu de les gaites i la contundencia del metal germànic. Però com més els escoltava més m'hipnotitzaben. Ahir els vaig poder veure en directe per primer cop i no em van decepcionar gens. Tenen molta més força en directe. En definitiva un concert innolvidable. Una espurna de llum enmig de la meva foscor.

Records

Últimament tot em recorda a tu. Serà aquest maleït barri, tan ple d’esperança i de nostalgia a la vegada. Passejo pels seus carrers amb un mig somriure trist. Inspiro profund i sento la vida que entra als meus pulmons. Expiro pausat i sento els records que volen fugir del meu interior. Amb la mirada mig trista mig contenta enfilo el camí cap L’illa Diagonal en busca d’un parell de pel.lícules que ajudin a calmar la sensació de soletat. Carrer de Sants, Carrer de Roger, Avinguda Madrid…I a la cantonada, ben ufanos El Colonial. Em fixo en el teu edifici. Al balcó més alt veig una silueta. És fosc i esta massa lluny per la meva vista. Tampoc estic segura que sigui aquell el teu pis. La memoria ho esborra gairebè tot amb el temps. Podries ser tu o podria ser producte de la meva imaginació. Amb prou feines distingeixo una silueta masculina d’estatura mitjana y cabellera rossa. Podries ser tu o tan sols un vell fantasma. Aparto la vista del balcó i torno a mirar el lletrero de EL Colonial. De sobte la nit es torna dia, amb el sol resplandent d’un diumenge al matí. Desde l’altra cantonada ens obserbo a tu y a mi. Com aquell qui mira una pel.lícula miró l’escena d’aquell últim café. El paquet de Camel sobre la taula, el xinés que ens va dur el café, els cabells despentinats i el ritme pausat d’uns cossos cansats desprès d’una nit de poc dormir. Una velada inolvidable que acabava amb el sabor amarg d’un café de màquina mal dosificat.Una amargor que baixava per la meva gola aquell matí. La nit anterior havia estat tant mágica…Soparet bohemi al Teatreneu, unes birres entre sofas de ras vermell al Les Gens que J’aime i com no podía acabar d’una altre manera,nit de passió. Em sentia com la protagonista d’un dels libres d’Angela Carter. Passió, desig, mágia, obscuritat….Els teus ulls eren tan clars i brillants aquell matí, la pèll del teu rostre tan fina…que tot plegat espantava. Era tant perfecte que rossava el grotesc.

B.S.O. del blog d'avui:

http://www.youtube.com/watch?v=v4BbL6OYPys

When love and death embrace

Dolor…
Dolor inmens que surt del cor i s’exten, envoltant-m’he d’una gélida foscor. Caic exausta. El meu frágil cos perd les seves forces. Les cames em flaquegen, les parpelles pesen cada cop més i més. Vull plorar però les llàgrimes es neguen a brollar dels meus ulls. Sento que perdo la cordura de tant patir. Apreto ben fort les mans contre el meu pit, intentant alliverar-l’ho del dolor. No puc. Es un dolor persistent, en petites dosis,etern. Caic abatida. M’arrossego pel fred asfalt d’una ciutat que descansa sota la llum de la lluna. Perduda en la inconsciencia.Vivint en el món dels malsons. La meva ànima lluita per separar-se d’aquest tros de carn moribund. Massa sofriment per una ànima tan fràgil. Astuta, s’apodera de la meva mà, donant-l’hi la força que no te. Ajudant-la a empunyar la daga que les separarà y la deixarà fugir cap al món de les tenebres. L’empunya amb desició i la clava al seu pit. Retorçant-la amb força. Convençuda que el dolor físic acabarà matant el dolor tan insoportable del seu interior. La retorça encara més, fent-la penetrar fins a l’interior del seu agonitzant cor. La sang s’exten tacant el seu vestit blanc de princesa. Llàgrimes de sang brollen dels seus ulls. Emputja la daga per últim cop. El seu puny perd la força. El còs sense vida jau a terra. Ja no hi ha dolor físic. L’ ànima observa de ben aprop la que havia sigut la seva companya de viatge. És tan bonica!! La seva cabellera roja contrasta amb la pal.lidesa del seu rostre. El to fosc de sota els seus ulls delata el cansament d’anys de lluita i sofriment. Una pell tan delicada com la d’una nina de porcellana que contrasta amb els seus músculs endurits. Endurits però fràgils a la vegada. Com cada part del seu ser, recobert d’una coraça d’acer però amb la fràgilitat d’un nadó. L’ànima s’adona del que ha fet i esclata a plorar. S’agenolla al seu costat i acaricia el fred rostre de la noia. Encara conserva aquella expressió tan inocent. El seu cor ja no batega, la sang ja no brolla del seu pit. Tan sols un tros de carn sense vida. Ja no hi ha dolor al pit. Tan sols el torment que s’emporta l’ànima, condemnada a vagar entre els perduts.

Carta d'un adèu prematur

Em resisteixo a escriure sobre tu. No vull una altra nota trista en el meu recull d’histories. És massa prematur. Tot just et començava a coneixer i ja he d’oblidar-t’he. Avui no hi haurà textos brillants ni poesies. Avui no hi haurà nostalgia ni records d’històries viscudes. No hi haurà romanticisme ni sentiments. Avui hi haurà el dol que deixa una mort prematura. Una mort tan cruel com la d’un nadó que mora al ventre de la mare abans de ser vida.
Intentaré enganyar a l’insomni. Intentare desfer-me del pes que porto a sobre i que no em deixa caminar. Intentare obrir-me pas entre la foscor q m’envolta. Intentare ignorar el dolor i seguir caminant.
Només vull oblidar els teus ulls. Aquells ulls que tenien una brillantor tan sincera i que em miraven amb tanta força.I si ens creuem et mirare sense veure’t i et sentire sense escolta-t'he. Et portare dintre sense que ho notis. Et somriure mentres ploro per dintre. T’observare d'amagat. Moriré per fer-t’he meu y no ho sabrás.
T'estimare en silenci fins que el meu cor abandoni la lluita.

Empanada mental trilingüe(playing with language). Realitat o ficció?

Domingo, 7 de diciembre. Intentando escribir algo sobre Jeanette Winterson. Música de fondo The Book of Secrets de Loreena Mckennitt. Mi segundo domingo libre en mucho tiempo. Hechaba de menos la calma de un día estéril. Me concentro en la pesadez de las extremidades, fatigadas por el trabajo de toda la semana. La lentitud del pensamiento, agotado de tanto buscar soluciones a los imprevistos del día a día. Los recuerdos latentes del ayer, que luchan para salir al exterior aprovechando el momento en que la conciencia baja la guardia. El sonido de una respiración pausada. De repente soy consciente de mi cuerpo. Noto esa pequeña molestia en los bíceps y la zona de las cervicales. Noto el impacto de los dedos con el teclado. El peso d los anillos en mis manos, el roce de mi ropa sobre mi cuerpo. Noto como mis zapatos envuelven mis pies. Los oprimen. No dejan que alcancen su máxima expansión. Debería aflojarlos un poco y destensar los tendones de unos pies fatigados de tanto andar. Acaricio la piel de mis mejillas con los dedos de la mano izquierda. Es suave. Apenas tiene asperezas. Inspiro y relajo la mandíbula. Expiro y cierro los ojos. Acaricio mis labios con el dedo índice. No es una superficie tan lisa como la de la cara. Tiene algunas rugosidades. Están algo cortados del frío de la calle. Por suerte ahora estoy en casa. Atontada con el calorcillo que desprende la placa eléctrica. Un calorcillo que me abraza y me emborracha, provocándome un estado de ensoñación que paraliza mi musculatura. Inspiro profundo. Siento el placer de perderse en el nada, de dejar pasar el tiempo sin objetivo alguno. Entregada a las sensaciones que me proporcionan mis sentidos. Solo hecho en falta el olor a incienso quemado y el sabor a té caliente.

El parpadeo de la pantalla del Mobil pone en alerta a mi consciencia. El mundo a mi alrededor empieza a despertar. El gruñir de las llaves que pelean con el paño de la puerta. El chirrido de la bisagra de una puerta que quiere abrirse. El murmuro de dos cuerpos que conversan en la otra habitación. El movimiento ágil que contrasta con la calma de mi habitación. Roto mis hombros hacia atrás, tranquilamente. Muevo de lado a lado mi cabeza, estirando las cervicales. Mi respiración se torna menos profunda. Voy despertando de mi ensoñación. Vuelvo a mirar el maldito chisme que me despertó de mi estado de Nirvana (cosas de la vida moderna). Es un mensaje de Él. Siento un alivio al pesar que llevaba en el pecho desde ayer. Me rio de mi misma por ser tan boba. Tan dura y sarcástica que soy a veces y tan naive que me vuelvo otras.

“Q tal guapa! Com estas? Avui No puc qedar estic treballant tot el finde…Quina pua! Q et sembla si quede la setmana q ve? Quin dia et va be? Petons”



Somric i t’imagino sentat davant el PC redactant els informes. Pensatiu. Amb el rintxol daurat que sempre s’et cau sobre la cara. Amb un cigar a la boca. Al costat, l’estanteria amb les fotos de quan eres peque i els llibres de Paul Auster, Aldous Huxley i Noam Chowsky entre d’altres. Recordo el fred que feia al teu pis i el cobrellit cutre que em vaig apropiar com a manta (amb lletres de colors i desgastat pels anys). Els tons grogosos del poster d’aquella peli…com es deia?…Siiii…aquella que és mítica… Nosequé 2010 (era odissea 2010?). Recordo el rubiales rus que ens vam trobar a l’escala. El que sempre deixa la bicicleta del Decathlon a l’escala. I la pizza aquella que vam menjar… amb la massa que semblava un chicle…

Recordo l’exposicio de snobs i modernillos en la que una maleta movil o una cambra amb les parets metàl.liques es consideren art (més surrealista que els surrealistes!). Els gafapasta (o gafipastis, com es prefereixi) miraven embadalits les presumptes obres d’art. Dubto que es pugui trobar significat en allò que no el te.

A l’altra sala exposición de cartells d’época. Em va cridar l’atenció una parelleta que seien en una mena de puf circular que hi havia al centre de la sala. La noia sentada sobre d’ell. El noi sostenia un llibre amb una mà i amb l’altra es recolzava al puf. Eren modernillos (tallat de cabell seguint les últimes tendències, gabardina gris i samarreta a ralles blanques y negres) Per què llegien? No els hi interesaba l’exposició? Estaven allà perquè és cool dir que has anat a tal exposició o a tal altre?. Una imatge totalment oposada a la de la fauna que es trobava a l’exposició de pintura barroca.


Em concentrare amb la sala amb parets metàl.liques…

At first sight it looks like a prison or something similar. I inmediately related it to a concentration camp. Maybe its because I’ve read several books about the victims of the Holocaust. The first thing that came to my mind it was Primo Levi’s book si esto es un hombre . It’s about his own experience in a camp. The darkness of the metallic room remind me of the darkness in the book. The darkness of dirty clothes. Of hands damaged by hard work. The darkness of suffering souls enslaved to corpes that refuse to die. The darkness of the crematory. The darkness of human ashes.

I confess I felt really disappointed when I’ve read the interpretation the author gives. According to him the metallic room represents the period of time between birth and death. It was shocking to me. The period of time between birth and death? Isn’t it Life? So, according to that man life is a metallic room. Even more! My interpretation has no sense because it’s not the author’s interpretation. “Author’s interpretation” Oh my God! (in a cool American style of talking). What is happening to us? In the past artists give us their works (which were the product of hours and hours of effort, of course) and WE, the crowd, were the ones who must provide our interpretations (yeah! We had some work to do guy!). However, nowadays Art is so infantilized and people is so lazy about thinking that they expect all done. Some clever people (remember that you can be clever and ignorant at the same time) put a quotidian object in front of us, tell us “that means that”and we are supposed to accept it as an unquestionable truth! We end up believing the shit they sell us is the Truth (with capital letters). But....There is a problem baby! (I keep using Americal coolish style) Truth does not exist. There are as much realities as subjects. All is subjective and relative in life.

Yesterday I was chating with my brother by Messenger and he had a a nickname which I think it could be appropiate for this dissertation ( or this boring sermon, as you wish):

“I was uncool before being uncool was cool”
(my brother and his strange sense of humor)


COLLONS!! Tres horas escribiendo!! In three different languages!! Dec estar sonada!! Vaya parrafada solté!! I would like to apologise to punish you with such a long and confusing article!! Otro de mis experimentos!! No ho puc evitar!! I love playing with language!!


P.D. Se aceptan criticas!! Pero no sigueu massa cruels!! I’m just a frustrated writer playing with words!!

Medianoche en la ciudad

Es medianoche. Domingo. Principios de septiembre. El sonido lejano de una sirena de policía perturba el silencio que arropa al gigante dormido. Perdida en el limbo. Esperando que empiece de nuevo el delirio furioso de una urbe al despertar de su ensoñación pasajera. Perdida en recuerdos del ayer. Incapaz de distinguir entre realidad y ficción. Otra jugarreta de la caprichosa mente. Se empeña en llevarnos por caminos inescrutables, adornando con aparentes realidades los hechos del día anterior. La narración del ayer se mezcla con los recuerdos de un pasado más lejano y los deseos de un futuro que jamás llegará. Recuerdos emblanquecidos por el polvo que arrastran. El paso del tiempo no perdona. Imágenes borrosas entrelazadas con el color vivo de la película que contiene el filme de ayer. Besos furtivos que no se sabe si fueron realidad o ficción. Besos sin sentido ni sentimiento. El vacío inmenso de un Nada que se niega a existir. Imposible incoherencia de una frase sin sentido para narrar un pasado sin sentido ni existencia.Un pasado que carece de realidad. Pues pasó sin pasar. Embriagada por la noche y el anhelo de vivir al límite de la cordura, ficcionalizando el instante.