Per fi un dia de descans després de la bogeria consumista de Reis. La fatiga es fa palesa en l'expressió del meu rostre. Fatiga i decepció de veure la gent gastant les seves miseries a cop de targeta de crédit. Feia temps que no em sentia tan alienada de la meva especie.
“Què vols aquest any per reis , Marta?”
“No res, mare, no res..”
i la pobre dona s'estressa perquè no sap que regalar-me i em truca cada dia per preguntar-ho. I que més dona? Em pregunto jo. Estic tipa de coses materials. Estic tipa de la febre consumista. Estic tipa de com va el món. Estic farta de tenir que competir per sobreviure. Tan sols vull viure plenament i compartir somriures. Vull calor no vull la fredor de la gent superficial. Vull aturar-m'he a cada segon per viure'l amb intensitat. No vull preses. Vull creuar una mirada i topar-m'he amb una ànima. No vull un somriure artificial.. No vull la perfecció tan sols la intensitat.
Torno a casa dels pares després del dinar de Reis a casa dels tiets. Em sento les cames adolorides. Serà de tants dies de peu. Caic sobre el que fora el meu llit i obro el portàtil. Nostàlgica, començo a buscar pel youtube alguna canço del passat. Intentant recuperar l'inocencia que es va perdent amb l'edat.
Quins records...
A penes tenia 12 anys quan escoltaba aquests roquers de poble...
Formen part de la meva B.S.O.
Recordo quan el Dani em va regalar el CD del Boig per tu de Sau i jo cuasi moro de l'emocio...aixx que tontaines que era i que tonta que sóc...
O aquell últim dia del curs de 8º d'EGB que vam acabar tots al pati de l'escola del poble saltant al ritme del Bon dia d'Els Pets...Després de 10 anyets anant junts a classe...era el fi d'una etapa...
Temps d'inocencia en que tot era fàcil encara que sembles complicat. Erem principiants en el joc de la vida. I si queiem teniem un matalàs ben tovet que ens parava el cop. Però els anys passen i tot es torna més complicat. Responsabilitats, decepcions, factures, ritme frenétic...i la gent que es torna poruga i no vol obrir-se massa. Així em acabat...Parlant per el messenger amb el veí que tenim a 2 carrers. O desconfiant del que ens obre la porta del seu món no sigui que ens enganyi. Es trist viure en un món superficial on el que compta és Qué ets no Quí ets. Però aquí segueixo. Sumant un any més a la meva existencia. Malvivint en un món tan predissenyat. Buscant entre la palla no fos qui hi hagues alguna cosa de bo.
Alice loves the quietness of her fragile microcosm, lost somewhere in the entrails of the huge capitalist city. The door of the courtyard is closed. The fuss from the outside cannot penetrate. No mechanical sound is disrupting the calm. No horn resonating in her head. Only the discontinuous trembling of the floor reminds her of the civilization. 
