Carta oberta

Per què ets tan guapo i tan artista? Amb el que costa trobar nois que valguin la pena...
Ho escric perquè no tinc ous de dirt-ho a la cara. Aquell dissabte, quan et vaig veure entrar a classe, tard, com sempre!!, em vas cridar l'atenció. Cabellera vigorosa, somriure angelical i ulls desperts...Et volia dir alguna cosa però la timidesa em podia. Per sort vas ser tu qui es va acostar. Em vaig endur una sorpresa quan, sentada al metro, vaig alçar la mirada i et vaig veure assegut al meu davant. Vaig fer com si busques alguna cosa a la bossa per dissimular (no volia posar-me vermella o que s'em traves la llengua dels nervis). “Quina enveja em fas” vas dir...i jo que no entenia a que et referies. Ja em semblava prou increible que et dirigisis a mi. I tot per la samarreta d'aquell festival. S'em va fer curta la mitja hora de metro tant parlar de festivals. “Fins dissabte!!.. i jo vaig somriure com una tonta.

Em va agradar coneixe't, almenys lo poc que vaig poder.(que malament escric avui, deu ser la dopamenta d'ibuprofenos). Recordo quan ens trovabem pel metro perquè els 2 arrivabem igual de tard (i com de malament ens van acabar mirant els de classe). I la decepció que vaig sentir al saber que tenies novia. Vaig voler oblidar-t'he, però no vaig tenir nassos. Qui podria esquivar una mirada així? Amb tanta dolçor i tanta força a la vegada. Segura i sincera. Senzilla i plena.Com la que em vas fer l'últim dia de classe. Amb un somriure d'orella a orella com sempre. I jo que cuasi caic de morros, maleït cable del projector!! o eren els nervis? Aquell dia no ens vam dir adeu ni vam tornar junts amb el metro. Va ser un “fins un altre” sense paraules.